Va tenir la gran sort de comptar amb aquelles persones que per pròximes i íntimes, et permeten compartir els bons moments i relativitzar les experiències, no sempre agradables, que la vida ens té preparades.

Un compartir de vegades no tan senzill, fluid i amigable, com desitgem, doncs és precisament en la distància curta quan les friccions ens toquen més profundament. I és que són aquelles persones estimades, que sovint voldríem perfectes, les que irònicament percebem més llunyanes en les inevitables friccions que qualsevol convivència sana comporta.

La Gemma va dedicar molt de temps a explicar els seus motius, les seves raons, els seus perquès, i en aquests moments de trobades i distànciaments, es va anar construint com a persona, com a ésser independent dels altres, en el saber que les diferències són generalment doloroses, però necessàries per tal de poder existir com a ésser únic. Aquells als quals estimem de veritat, incondicionalment, els necessitem mentalment en la nostra mateixa ona, desitgem que entenguin i comprenguin els nostres motius, les nostres raons, els nostres perquès, però va haver d’acceptar que no sempre és possible.

Els seus pares ens vam separar quan havia viscut tretze anys. Una nova realitat que va estrènyer la relació amb la seva germana davant la duplicitat d’espais de vida. Va estar el meu desig més profund que visquéssin el mínim la pèrdua, i per tant, vaig renunciar a temps i espai amb elles, i per elles, vaig decidir compartir-les amb el seu pare. Aquesta renúncia al meu tot femení, pràctica social massa sovint admesa i que limita significativament les possibilitats de relació dels nostres fills amb els seus pares, els dos, trobava sentit en la possibilitat què elles aprendrien a compartir la meitat d’aquell tot amb les persones més importants en les seves vides en aquells inicis adolescents: els seus pares. Tots dos. No vaig trobar cap altra manera de compensar el dolor que tota ruptura representa, que compartir amb la meva família. Aquella que encara era la meva tot, i la duresa dels moments. Una família en la qual la relació entre els seus pares estava deteriorada.

No obstant, és a partir d’aquest moment, que neix la Gemma viatgera, independent i despresa de pertinences supèrflues.

L'haver d’abandonar el seu espai vital cada mes per tal de compartir el seu temps amb la seva mare o el seu pare, la va ajudar a trobar la manera de viatjar “lleugera d’equipatge”, sense massa càrrega.

Crec que la Gemma es va esforçar a treure el positiu de les incomoditats que els canvis inevitables representen en la nostra vida, i a comprendre que les nostres necessitats importants són poques. Va saber que val la pena centrar-se en allò que vols, perquè potser no disposaràs de massa temps per a realitzar les teves il.lusions i desitjos més íntims. Un saber que va potenciar el seu desig de ser, d’existir realment, en el món que li havia tocat viure.

Emergeix així una Gemma negociadora, activa, la “Fund’s Raising” per a alguns amics, que en les seves incansables anades i vingudes negociava, lluitava, argumentava, .... per tal d’aconseguir el que percebia més proper als seus objectius.

Vivia les experiències que els seus estudis de Medicina, el seu estimat bàsquet, la seva parella i la seva vida familiar li brindaven dedicant-se a elles com només una adolescent, que pretén madurar completament, sap fer-ho. Una adolescent, perquè crec que la Gemma va aconseguir sentir-se bé en la pell de la dona que havia esdevingut, una conquesta que li havia portat temps. Així, de vegades apareixien en la seva vida ràfegues d’energia esgotadores, activitats múltiples, que robaven hores a les nits, i sobre tot, l'inici d’un aprenentatge de demanar ajut quan els teus desigs sobrepassen les teves possibilitats i no estàs disposada a renunciar a ells. És gràcies a aquests desigs que vàrem començar a acostar-nos com a dones als seus vint-i-dos anys.

La Gemma va convertir casa meva en una espècie d’ONU, com la va batejar en Miguel, el meu company. Durant dies, setmanes, o mesos, sempre hi havia un espai on les llengües que es trobaven podien anar des de l'estonès, un dels més llunyans, al proper francès, tot passant pel rumanès, el finlandès, ... i per descomptat l'anglès, i sobre tot, últimament, l'alemany.

La llengua de la persona que havia esdevingut la més propera, la més íntima en la seva vida. Contactes, per tant amb cultures diferents que aguditzaren la seva observació culinària, transformant-se en una exportadora del “pa amb tomàquet”, “l’escalibada”, la “truita de patates” i el “gazpacho” de la seva àvia extremenya, entre molts d’altres plats.